Maria Montessori

Va ser una pedagoga, científica, metgessa, psiquiatra i filòsofa italiana, nascuda a Chiaravalle. Quan tenia dotze anys, la seva família es va mudar a Roma per poder oferir-li una bona educació. Els seus pares pensaven que estudiaria per ser mestra, una de les poques professions oberta a les dones en aquella època, però ella va decidir estudiar medicina, fet que la va dur a patir dificultats econòmiques i socials. Tot i les adversitats, als vint-i-sis anys va esdevenir la primera dona metge d’Itàlia, i començà a treballar d’assistent en la clínica psiquiàtrica de la Universitat de Roma.

En poc temps, Maria va mostrar interès per altres disciplines, com la pedagogia. En una conferencia va fer una intervenció sobre el tractament de nens amb retard mental, fins llavors considerats malalts mentals, que va cridar l’atenció del ministre d’educació Guido Bacelli. A partir de llavors Maria va realitzar una sèrie de conferències sobre el tema, i va fundar una escola estatal d’ortofonia.

Va elaborar un mètode d’aprenentatge per nens amb retard basat en els principis d’Itard i Seguin, el qual va tenir resultats molt positius. Animada pels resultats, abandona l’ensenyament i es dedica íntegrament a la investigació, assistint a cursos de filosofia i psicologia. En aquests cursos va conèixer als intel·lectuals Sanctis i G. Sergi, els quals van influir moltíssim en el mètode que crearà Montessori. Entre els seus principis destacaven l’estímul dels sentits per desenvolupar mentalment a una persona, l’interès pels retardats mentals, l’antropologia i la psicologia com a base del progrés de la pedagogia, i l’interès en l’etapa de primària, moment essencial en l’educació d’una persona. Aconsegueix dues càtedres, una d’antropologia pedagògica i una d’higiene.

Gradualment, desplaça el seu interès dels nens amb retard als infants en edat escolar, i funda la primera escola (Casa de Bambini) on els nens aprenguessin seguint els seus innovadors mètodes. Una de les principals característiques de l’escola és que tenia espais habilitats per què els nens hi visquessin tot el dia, acompanyats d’una institutriu, i els pares estaven convidats a entrar-hi per seguir el progrés dels seus fills.

A partir de la creació d’aquesta primera escola, Maria va desenvolupar el que ara es coneix com el mètode Montessori.

Mètode Montessori

El treball físic extern alimenta el treball psíquic intern, hi ha una comunicació cos-ment, per això s’ha de dotar els nens de material didàctic especialment dissenyat per preparar la seva evolució. Durant aquest creixement, es passa per diferents etapes sensibles, on el nen té major capacitat per desenvolupar una determinada habilitat psicomotriu. Per aquesta raó es fomenta el treball individual, on el nen segueix el seu propi ritme intern i d’aquesta forma s’aconsegueix arribar a certs moments d’explosió on el nen adquireix una nova consciència, supera un estat sensible.

El treball dels nens és molt diferent del dels adults. Els adults tenen una finalitat externa, en canvi els nens no. Per això l’aprenentatge ha de ser individual, el treball serveix per experimentar amb l’entorn, assimilar les regles del món i trobar els seus propis recursos. És a dir, hi ha una activitat auto-creadora, autoformativa, on no hi pot haver col·laboració. Basant-se en aquesta idea, els professors quasi mai intervenen en el procés d’aprenentatge, simplement presenten el material didàctic als nens i s’allunyen per observar el seu desenvolupament, només intervenint en moments on no facin servir correctament el material, o  hi hagi una situació insuperable.

És molt important en aquest mètodes respectar els ritmes interns propis de cada nen, cadascú necessita un temps determinat de manipulació del material didàctic i d’experimentació per assolir aquests moments d’explosió i canvi de fase.

Avui dia el mètode Montessori està estès per tot el món, i el llibre on Maria explicava el mètode va tenir una fortíssima repercussió.