Pàgines

diumenge, 9 de juny del 2013

Definicions del ésser humà

Podem definir l’esser humà des de punts de vista molt diferents, tot i així, sempre estaran condicionats per característiques molt semblants.
En primer lloc, tenint en compte el sentit més biològic i científic,  l’home pertany ala subespècie dels Homo sapiens sapiens molt propers als simis i als orangutans africans.
L’home és, en essència, un tema que ha donat lloc a una de les preguntes més essencials de la filosofia, Què és l’home?,  estudiat per l’antropologia filosòfica.
Al llarg de la història molts filòsofs s’han esforçat per elaborar la definició més adient per l’ésser humà, tot i que tots parteixen de la definició clàssica d’home com a animal racional.
Per a Plató, el home està format per l’ànima, i aquesta guia el cos i domina sobre ell,  l’ànima és per tant, allò que dona vida a lo material. En canvi Aristòtil creu que l’anima és l’essència de l’home, però que s’uneix al cos  com la forma s’uneix a al matèria.
Més tard, un cop passat el naturalisme i l’humanisme, Descartes divideix l’home en el cos material i el pensament(raó). I és aquesta capacitat de pensar que creu que ens defineix com a ésser humà, per això es coneix la seva famosa frase de “Pienso, luego existo”.

Kant, creu que l’home pertany a dos mons diferents: el mon fenomènic i el mon noümènic. El noümen es tot allò que només es pot comprendre amb la raó, es tracta de un conjunt de idees, i   per això diem qe l’home és moral, autònom i lliure de prendre decisions. En canvi, el fenomen és la realitat tal com la percebem , el que fa l’home estudi de l’antropologia. Els plantejaments de l'antropologia filosofica moderna coincideixen amb aquesta idea del doble aspecte de l'home,, tot i que J.G Herder troba una íntima fusió entre la sensibilitat i la racionalitat humana.

dijous, 6 de juny del 2013

Maria Montessori



Va ser una pedagoga, científica, metgessa, psiquiatra i filòsofa italiana, nascuda a Chiaravalle. Quan tenia dotze anys, la seva família es va mudar a Roma per poder oferir-li una bona educació. Els seus pares pensaven que estudiaria per ser mestra, una de les poques professions oberta a les dones en aquella època, però ella va decidir estudiar medicina, fet que la va dur a patir dificultats econòmiques i socials. Tot i les adversitats, als vint-i-sis anys va esdevenir la primera dona metge d’Itàlia, i començà a treballar d’assistent en la clínica psiquiàtrica de la Universitat de Roma.

En poc temps, Maria va mostrar interès per altres disciplines, com la pedagogia. En una conferencia va fer una intervenció sobre el tractament de nens amb retard mental, fins llavors considerats malalts mentals, que va cridar l’atenció del ministre d’educació Guido Bacelli. A partir de llavors Maria va realitzar una sèrie de conferències sobre el tema, i va fundar una escola estatal d’ortofonia.

Va elaborar un mètode d’aprenentatge per nens amb retard basat en els principis d’Itard i Seguin, el qual va tenir resultats molt positius. Animada pels resultats, abandona l’ensenyament i es dedica íntegrament a la investigació, assistint a cursos de filosofia i psicologia. En aquests cursos va conèixer als intel·lectuals Sanctis i G. Sergi, els quals van influir moltíssim en el mètode que crearà Montessori. Entre els seus principis destacaven l’estímul dels sentits per desenvolupar mentalment a una persona, l’interès pels retardats mentals, l’antropologia i la psicologia com a base del progrés de la pedagogia, i l’interès en l’etapa de primària, moment essencial en l’educació d’una persona. Aconsegueix dues càtedres, una d’antropologia pedagògica i una d’higiene.

Gradualment, desplaça el seu interès dels nens amb retard als infants en edat escolar, i funda la primera escola (Casa de Bambini) on els nens aprenguessin seguint els seus innovadors mètodes. Una de les principals característiques de l’escola és que tenia espais habilitats per què els nens hi visquessin tot el dia, acompanyats d’una institutriu, i els pares estaven convidats a entrar-hi per seguir el progrés dels seus fills.
A partir de la creació d’aquesta primera escola, Maria va desenvolupar el que ara es coneix com el mètode Montessori.

Mètode Montessori

El treball físic extern alimenta el treball psíquic intern, hi ha una comunicació cos-ment, per això s’ha de dotar els nens de material didàctic especialment dissenyat per preparar la seva evolució. Durant aquest creixement, es passa per diferents etapes sensibles, on el nen té major capacitat per desenvolupar una determinada habilitat psicomotriu. Per aquesta raó es fomenta el treball individual, on el nen segueix el seu propi ritme intern i d’aquesta forma s’aconsegueix arribar a certs moments d’explosió on el nen adquireix una nova consciència, supera un estat sensible.
El treball dels nens és molt diferent del dels adults. Els adults tenen una finalitat externa, en canvi els nens no. Per això l’aprenentatge ha de ser individual, el treball serveix per experimentar amb l’entorn, assimilar les regles del món i trobar els seus propis recursos. És a dir, hi ha una activitat auto-creadora, autoformativa, on no hi pot haver col·laboració. Basant-se en aquesta idea, els professors quasi mai intervenen en el procés d’aprenentatge, simplement presenten el material didàctic als nens i s’allunyen per observar el seu desenvolupament, només intervenint en moments on no facin servir correctament el material, o  hi hagi una situació insuperable.
És molt important en aquest mètodes respectar els ritmes interns propis de cada nen, cadascú necessita un temps determinat de manipulació del material didàctic i d’experimentació per assolir aquests moments d’explosió i canvi de fase.
Avui dia el mètode Montessori està estès per tot el món, i el llibre on Maria explicava el mètode va tenir una fortíssima repercussió.

dimecres, 5 de juny del 2013

UTOPIA

La paraula utopia va sorgir de l'obra de Thomas More De optimo reipublicae statu, deque nova insula Vtopiae  (Llibre de l'estat ideal d'una republica de la nova illa d'Utopia), un llibre en el qual el seu autor crea un nou estat en l'illa d'utopia en cerca del Locus amoenus (lloc ideal i idealitzat) tenin de base les ideologies polítiques i filosòfiques de l'època per crear una comunitat i una societat perfecte. Aquesta divergeix en molts aspectes dels models coetanis i proposava la propietat comuna de bens, la democràcia i la representació del poble (vot popular), la convivència pacífica, benestar físic i moral, no existien ni metalls ni pedres valuoses, l'organització social es basava en la família, la jornada laboral es reduïa al no haver gent ociosa, els esclaus es dedicaven a les feines més dures, tenien una sèrie de creences religioses bàsiques (un déu o la immortalitat de l'ànima). etc.  Tot i així, aquesta idea de recerca de la societat ideal és anterior i apareix en obres com La república de Sócrates, manifestos de Plató etc.
Etimològicament utopia prové del grec outopia, que significa "no lloc", i de eutopia, que significa "lloc bo" , és a dir, la utopia es defineix com un lloc perfecte i idealitzat alternatiu i crític amb el món actual al qual no s'hi pot accedir. Aquest món és imaginari i irrealitzable i reuneix totes les perfeccions possibles garantint la igualtat, la justícia, la democracia, la pau, la felicitat etc. Tot i això si una utopia és irrealitzable, perquè existeixen?

"La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar."
                                                                                                                          Eduardo Galeano

Aquesta frase il·lustra la utilitat de les utopies: com sorgeixen dels problemes de la societat proposen una possibilitat de canvi i transformació (món dinàmic) podem observar críticament el nostre model de societat i superar-lo, és a dir, millorar-lo en tots els seus aspectes.

 A continuació adjunto un petit treball resum d'una petita classificació de les utopies de caire històric i ideològic: