La moral i les accions humanes

Un senyal, present en un encreuament de carrers a Londres, indica aquells llocs als quals podem arribar si prenem una determinada direcció. Quan ens trobem en aquest punt, hem de decidir quina direcció prendre, pensar sobre on volem anar i quina és la millor forma de fer-ho. Aquesta situació es podria comparar amb qualsevol altra a la vida on, per determinades raons, s’hagi hagut d’elegir entre diferents alternatives.

D’aquest aspecte s’encarrega la moral. Orientar la nostra forma d’actuar o de viure en base als nostres principis (moral com a contingut) i que siguem capaços de dur a terme eleccions i justificar-les (moral com a estructura).

Arribats a l’encreuament, podrien ocórrer dues coses diferents. D’una banda, podria ser que prenguéssim un camí qualsevol sense cap intenció, que ens limitéssim a perdre’ns pels carrers de la ciutat sense un destí fix, que realitzéssim el que l’ètica anomena un simple moviment. D’altra banda, podríem aturar-nos a pensar com són els diferents llocs que indica el senyal, si ens agradaria visitar-los i quin ens agradaria més de tots. En aquest cas l’ètica parlaria pròpiament d’una acció. Hi hauria una intenció sota el fet de caminar, una raó que li donaria sentit a aquell acte. Podria tractar-se de visitar per fi aquell monument al qual es volia anar des de feia temps, trobar la casa d’un bon amic o simplement complir una necessitat bàsica com anar al lavabo.

Ara bé, verdaderament existeixen els moviments sense intenció alguna? Els actes humans es diferencien en accions i moviments? En la meva opinió, casi tot allò que fem ho fem per alguna raó, i per tant la gran majoria dels nostres actes són accions. Potser no en som conscients de la raó per què l’inconscient ha estat l’encarregat de prendre la decisió, o potser és un motiu tan petit que no li donem importància. Picar els ulls cada certs segons per hidratar la còrnia, sacsejar rítmicament el peu a classe per alliberar energia i estrès o, en aquest cas, caminar per què ens ve de gust.

Som éssers racionals, dotats amb la capacitat de raonar, i tot i tenir una gran influència del nostre inconscient, fins i tot aquest està sotmès a uns principis que condicionen els nostres actes. Són valors innats que a mesura que creixem anem reforçant o rebutjant, modelant a mesura que madurem moralment i avancem pels estadis de Kölberg.

Julia Sáez Calabuig

Filofoto: La moral, una disciplina personal.

La moral és una dimensió humana i està relacionada amb la llibertat d’elegir i amb la capacitat de reconèixer diferents maneres de ser i de viure.  Sovint les persones ens construïm una moral  pensant sempre en les lleis ja establertes en la societat  i en què opinaria sobre les nostres accions la resta de la gen. Jo personalment  crec que cada persona, independentment del país on viu, de la seva religió  o del govern que té hauria de ser capaç de jutjar per si mateix i elaborar-se la seva pròpia moral basant-se en lo que creuen correcte i lo que no. Això a la vida real crec que no es compleix gaire ja que el pensament de la gent està molt influït per les lleis que regeixen els estats els quals  no deixen  suficient marge de llibertat i de opinió en aquest sentit.

He escollit aquesta fotografia perquè representa un camí en el qual et pots aferrar a la barana, que representaria el pensament i les lleis de la societat; o bé pots fer el camí tu sol aferrant-te a les teves pròpies idees. Aquest camí alternatiu resulta difícil al principi ja que tan sols tens el teu criteri per determinar si estàs actuant correctament. Però crec que a mesura que avances per aquest camí de la moral acabes realitzant-te com a persona i  pots percebre la  realitat des del teu punt de vista, que correspondria a la teoria filosòfica del idealisme, que sosté que la realitat només existeix en la consciencia del subjecte. El subjecte construeix una totalitat que anomenem objecte mitjançant les dades de la consciencia.

El Pas del Temps

El temps és  un concepte que es pot interpretar de moltes maneres.

Com tot en aquesta vida, el temps té un inici i un final. El temps no te pausa, no t’espera. La vida consisteix en anar creixent a cada segon que passa, en aprendre dels errors i en no mirar enrere.  El passat no es pot canviar, les nostres accions quedaran marcades per sempre, però també és veritat que el temps passa molt ràpid i que per això és molt important aprofitar cada moment, viure experiències i valorar-ho tot, absolutament tot.

Molta gent desitjaria tant sols un minut més de vida per poder despedir-se de les persones a les que estimen. Seria el cas de la mort per parada cardíaca, per exemple. En un minut, inclús en un segon es poden expressar molts sentiments i segur que una persona morta d’un infart no s’ha pogut despedir de ningú. Tothom hauria d’expressar el seu amor cap els altres en cada moment del dia, ser feliç, no preocupar-se per coses que ja han passat, mirar endavant i sobretot aprendre dels errors. Així és com es creix com a persona. Hauríem de viure com si cada dia fos l’últim.

Però perquè li donem tanta importància al temps?

Perquè és el que ens controla. El que indica, com ja he dit abans, l’inici o el fi d’una cosa. Si no poséssim principi o final a les nostres accions mai començarien, mai les realitzaríem. No ens importarien aspectes com per exemple la mort. La gent es preocupa molt pel temps que ha viscut, o el que li queda per viure, si no li donéssim importància al temps, res no seria dolent, però tampoc bo. Cada moment viscut està marcat per uns segons, minuts o hores, i per tant, si no li donéssim importància, de nou, al temps, no valoraríem el valor de petites coses que alhora son les més grans. El temps defineix qui som. Les nostres accions estan també marcades per un període de temps.  Si no fos així mai acabarien les accions i per tant no podríem demostrar res del que pretenem alhora de fer-les. És a dir, quan fem una cosa, la fem perque volem ensenyar alguns valors o volem comprovar algunes experiències per nosaltres mateixos, però si aquestes mai acabessin pel simple fet de que el temps no és important, mai finalitzaríem aquestes accions i per això dic que el temps és un factor que ens defineix.

Ana Serra.

Filofoto: "Through Each Glass"

Frase del filòsof humanista, psicoanalista i psicòleg social d'origen judeo-alemany Erich Fromm:

"La realitat és relativa, depenent de amb quina lent la miris."

Aquesta imatge permet il·lustrar les diferents formes de percebre la realitat, com les persones amb les seves semblances i diferencies poden conèixer i entendre un món completament diferent als demés. La fotografia evoca a la perfecció el sentit físic de la realitat fenomènica, en el que cadascú perceb i veu una realitat diferent i única segons les seves percepcions i sentits (la imatge de fons està diferent enfocada que no pas la de les ulleres), però, perquè no anar una mica més enllà? Aquesta realitat també pot divergir entre les persones segons les seves arrels, experiències, coneixements... cadascú la pot interpretar i sentir d'una manera diferent segons els sentiments que li desperti, per tant, vivim tots en un mateix món diferent?

Tot i això, quina raó ens pot fer afirmar que la realitat que percebem és real, és a dir, si tota la nostra interpretació de la realitat està regulada i filtrada pels sentits i la ment, existeix una realitat fora de l’àmbit interpersonal? No podem aportar proves irrefutables de l’existència de la realitat material ja que el mateix fet d'intentar conèixer-la ja la varia (degut a l'abstracció) i ens porta a interpretacions i valoracions personals, i per extensió, a una realitat única de la persona. No sabem si és viable entendre la realitat des de un punt de vista materialista ja que, per exemple, les teories atomistes de Demòcrit estan basades en coneixements racionals i no reals, per tant, és gairebé impossible descriure un objecte material si no pots conèixer ni afirmar l'arkhe i l’existència d'aquest.

Aleshores, entrem en una visió una mica escèptica de la vida ja que no sabem si la realitat existeix i, a més a més, cadascú la coneix d'una manera diferent . Cal afegir que la realitat és dinàmica i, per tant, ni ajuntant tots els coneixements de la realitat s'esgoten les possibilitats d'aquesta. Finalment el fet de comunicar els coneixements de la realitat tampoc és viable degut a que el lleguatge ens limita les possibilitats d'expressió i tothom farà una nova interpretació de la realitat que es comunica segons el seu propi filtre.

Per concloure, vull expressar que m'identifico amb les idees idealistes de I. Kant (idealisme transcendental) i G.W.F Hegel (idealisme absolut) ja que defenso que cada persona te una realitat relativa segons el subjecte que la coneix però no podem negar la seva existència noümènica o material, ja que tothom la pot conèixer i variar segons el seu punt de vista (la realitat es pot interpretar com la base a partir del qual cada persona crea el seu món). Tot i això els coneixements que tenim d'una realitat passen a ser propis d'aquesta i, per tant, reals per a la persona.

Diferents maneres de percebre la mateixa realitat

Per què hi ha tants conflictes en el món?

Això és degut a que cadascú percep la realitat segons la seva educació, l'ambient en que ha crescut, mentalitat, etc. És a dir, els anomenats per Kant esquemes a priori.

 D'una mateixa realitat, cada persona percep allò que vol i és diferent del que veuen els altres. Un clar exemple es pot veure en qualsevol partit de futbol, els seguidors d'un equip sempre diuen que l’àrbitre ha afavorit al equip contrari, quan els de l'altre equip ho veuen al revés.

Aquesta fotografia mostra unes mans, que es veuen d’un costat o de l’altre. Si les mirem per un costat veiem ungles i pèls, i per l’altre es veu la palma. Cap de les dues ens mostra la realitat total.

Aquesta imatge reflexa com la gent percep de maneres diferents i parcialment una mateixa realitat.

Imaginem un grup de persones on només veuen la palma, aquests defensaran que en la imatge es només veu una part de la mà sense tenir en comte l’altre part que no mostra la fotografia. I l’altre grup només veurà les ungles i els pèls sense tenir en comte el palmell de la mà. És a dir tenen una visió parcial que els fa tenir diferents opinions sobre la mateixa realitat. Aplicant aquest exemple a la vida ens explica el per què de la aparició dels conflictes entre diferents persones o països.